CARTELL BARNASANTS 2015 - 20 ANYS OVIDI 20 ANYS BARNASANTS - DEL 24 DE gENER AL 14 D´ABRIL

Publicat per
#FestivalsCulturcatTotcat #SonsCulturcatTotcat




Festival de Cançó BARNASANTS




Des de l'Organització estem molt orgulloses i orgullosos de presentar-vos el nou Cartell de Barnasants, especial 20è aniversari i homenatge aOvidi Montllor.

El cartell, un any més, és autoria de Retina&Retinette, Júlia Solans i Juan Cardosa, sobre la idea original del Director Pere Camps. 

Cesk Freixas EL NIÑO DE LA HIPOTECA Miquel Abras (oficial) Kiko Veneno Pau Alabajos Rosa-Luxemburg Martín Buscaglia #volemelpasencer  #senseculturaguanyenells

JA NO ENS ALIMENTEN MOLLES.






Quan l'Ovidi va saber que Estellés s'havia mort


Ovidi Montllor i Mengual

Ovidi Montllor
Ovidi, Alcoi no t'oblida.jpg
Dades biogràfiques i tècniques
Nom de naixementOvidi Montllor i Mengual
Naixement4 de febrer de 1942
Lloc d'origenAlcoi, País Valencià
Defunció10 de març de 1995 (als 53 anys)
Gènere(s)Nova cançó, cinema valencià
OcupacióCantant i actor
Instrumentsveu i guitarra
Artistes relacionatsToti Soler
Instruments destacats
guitarra
Ovidi Montllor i Mengual,[1] conegut artísticament com a Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995),[2] fou un cantautor valencià de la Nova Cançó i actor, amb una extensa trajectòria professional, que comptà amb més de vint àlbums editats i amb la participació en més de mig centenar de pel·lícules.

Biografia i trajectòria professional

La seua carrera professional va començar amb el grup de teatre La Cazuela d'Alcoi, i des de 1966, a Barcelona, en el moviment de Teatre Independent. A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Salvat-Papasseit o Salvador Espriu, entre d'altres. Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artístic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu.
El 1974, la seua carrera com a cantant i actor de teatre va fer un gir cap al cinema gràcies a la proposta de Francesc Betriu per participar en el film Furia española. I un any després participà a Furtivos, dirigida perJosé Luis Borau, un film que va haver de lluitar contra la censura i que aconseguí un gran èxit entre el públic i la crítica, que hi mostrà una opinió favorable. Després de l'èxit d'aquestes dues pel·lícules, el futur d'aquest actor novell semblava esperançador, però les seues següents interpretacions no gaudiren del mateix èxit. D'ací que la seua carrera com a actor de cinema semble no haver rebut el reconeixement que mereixia després de la seua brillant aparició sobtada en la pantalla gran.
A partir de protagonitzar Furtivos, procurà de cercar un perfil interpretatiu que el desvinculara del paper d'aquesta pel·lícula. Ell considerava que per aprendre a ser actor calia no rebutjar cap oportunitat, de manera que li permetera aprendre i madurar com a tal. La història de Furtivos em va marcar un tipus de personatge que altres directors intentaren seguir. M'encasellaren i els guions que rebia eren les segones i terceres parts de la pel·lícula de Borau. Com que la cançó està funcionant, jo destrie i seleccione molt la meua aparició en la pantalla. Després me'n penedí perquè el temps m'ha demostrat que treballant és l'única forma en què u aprén, i treballar en cine és difícil[3]
En quinze anys, l'Ovidi, va rodar tres o quatre pel·lícules per any treballant amb tots els directors que li oferien un paper en el seu llargmetratge: Imanol Uribe, Antonio Drove, Jaime Camino, Josep Maria Forn, Luis Cortés, Jordi Bayona, Eloy de La Iglesia, Jaime de Armiñan, etc. La seua trajectòria com a actor va ser mereixedora de premis com el guardó del Festival Valencià o el premi d'interpretació del Festival de Cartagena de Indias, per la pel·lícula Soldados (1977) d'Alfonso Ungría. L'any 1994 va ser nomenat Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València. L'any 1995 moria a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag. Cinc mesos abans, Alcoi -el seu poble natal- li havia tributat un emotiu homenatge. Va militar al PSUC i posteriorment al Partit dels Comunistes de Catalunya.[4] Participà en doblatges de pel·lícules, com per exemple en el doblatge al valencià de Casablanca, on Ovidi posava veu a Humphrey Bogart.

Discografia [3]

Cançons més populars

  • La samarreta
  • La fera ferotge
  • Homenatge a Teresa
  • Va com va
  • Perquè vull
  • L'escola de Ribera
  • La cançó del cansat

Filmografia[6][7]

  • Furia española (Francesc Betriu) 1974.
  • Furtivos (José Luis Borau) 1975.
  • La siesta (Jordi Grau) 1976.
  • La ciutat cremada (Antoni Ribas) (1976)
  • La oscura historia de la prima Montse (Jordi Cadena) 1977.
  • La portentosa vida del Pare Vicent (Carles Mira) 1977.
  • Soldados (Alfonso Ungria) 1977.
  • Companys, procés a Catalunya (Josep M. Forn)1978.
  • La verdad sobre el caso Savolta (Antonio Drove) 1978.
  • La Sabina (José Luis Borau) 1979.
  • La campanada (Jaime Camino) 1979.
  • El nido (Jaime de Armiñán) 1979.
  • Con el culo al aire (Carles Mira) 1980.
  • Viaje al más allá (Sebastián d'Arbó) 1980.
  • Los embarazados (Joaquín Coll Espona) 1980.
  • Sexo sangriento (M. Esteba Gallego) 1981.
  • Putapela (Jordi Bayona) 1981.
  • Te quiero, te quiero (Luis Cortés) 1981.
  • La fuga de Segovia (Imanor Uribe) 1981.
  • Héctor (Carlos Pérez Ferré) 1982.
  • El fascista, doña Pura y el follón de la escultura (Joaquín Coll espona) 1982.
  • El pico (Eloy de la Iglesia) 1983.
  • El invernadero (Santiago Lapeira) 1983.
  • Escapada final (Scapegoat) (Carlos Benpar (Carlos Benito Parra)) 1983.
  • Que nos quiten lo bailao (Carles Mira) 1983.
  • Fuego eterno (José Ángel Rebolledo) 1984.
  • Teo el pelirrojo (Paco Lucio) 1985.
  • Un, dos, tres... ensaïmades i res més (Joan Solivellas) 1985.
  • La especialidad de la casa (Manuel Lombardero) 1986.
  • Material urbano (Jordi Bayona) 1987.
  • El aire de un crimen (Antonio Isasi Isasmendi) 1988.
  • Gran sol (Ferran Llagostera) 1988.
  • Amanece, que no es poco (José Luis Cuerda) 1988.
  • Un negre amb un saxo (Francesc Bellmunt) 1988.
  • El río que nos lleva (Antonio del Real) 1989.
  • Gran Sol 1989.
  • La Banyera 1989.
  • El acto 1989.
  • Monte bajo (Julián Esteva Riera) 1990.
  • La teranyina 1990.
  • Perfidia 1991.
  • El llarg hivern (Jaume Camino) 1992.
  • Blue Gin (Santiago Lapeira) 1992.
  • Els savis de Vilatrista 1992.
  • Agència de viatges 1993.
  • Una gloria nacional 1993.
  • Truhanes 1993.

Homenatges

Entre els homenatges que se li han fet, cal destacar el que es va celebrar el 15 de maig de 2006 al Palau de la Música Catalana. Organitzat per l'Assemblea Ateneu La Torna de Gràcia i la discogràfica catalana Propaganda pel fet. Aquest homenatge va comptar amb les intervencions de Vicent Partal, Alfred Lucchetti, Oleguer Presas, Isabel-Clara Simó, Pep Riera, Gabriela Serra, Toni Miró, Arcadi Oliveres, entre d'altres. Hi van participar els músics següents: Toti Soler, Llúcia Vives, Toni Xuclà, Jordi Vidal, Materrània, Biel Mesquida, Miquel Gil, Lidia Pujol, Túrnez i Sesé, Obrint Pas, Verdcel, Feliu Ventura, Al Tall, Safanòria, i Poetristes (banda liderada per Titot), la Fera Ferotge (banda que interpreta peces de Montllor, formada per membres d'Inadaptats).
El 10 de març de 2013, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort, Alcoi va organitzar una sèrie d'actes entorn del cantautor.[8] Algunes d'aquestes mostres d'homenatge foren el canvi de nom del passeig Viaducte pel d'Ovidi Montllor, la instal·lació d'una placa a la casa on va néixer (carrer de Sant Joan de Ribera, 15), i la inauguració d'una escultura de cinc metres d'alçada feta pel seu amic Antoni Miró anomenada Faré vacances.[9]

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada